|
 |
|
|
ENCONTRE-XERRADA BANU-SAIDI. BAIXADA
DEL XÚQUER.
F. Xavier Ferrero.
Agraïments.
 Molts
pobles i ciutats senten orgull per disposar de magnífiques
catedrals, per albergar completíssims museus, per presumir
de decorosos palaus i per lluir majestuosos castells i fortaleses.
Però molts llogarets i viles, com les d’aquesta
comarca, ens hem d’enorgullir per posseir un element que
moltíssimes ciutats del món ja voldrien tindre,
no tenen i no tindran mai: un riu.
El
riu és un element bell i necessari per al desenvolupament
de la vida dels humans, de les seus activitats i la d’altres
criatures amb les quals compartim la condició d’éssers
vius.
El
riu, fecundador de la vida per allà per on passa, és
un embellidor dels entorns que llepa, pintor dels paisatges
més verds i generós abastidor d’aigua per
a aquells que la demanen.
La
civilització més antiga de la Mediterrània
va nàixer a la vora d’un riu. Sense el Nil, la cultura
egípcia no hagués mai existit de la mateixa forma
que la nostra cultura local (que no localista) no viuria sense
el gran Xúquer. I l’anomene "gran" amb
tot el meu sentit de reverència.
Al
voltant del Xúquer, al llarg del seu llit i durant el
seu discorrer, s’assenta encara un tipus de micropaisatge
constituit per masses arbrades i arbustives les quals seria
erroni qualificar de bosc. Aquestes florestes que dibuixen el
rastre serpentejant del riu seguint la gravetat fins la mar,
no arriben a ser allò que fa un temps constituia l’anomenat
bosc galeria o sot.
El
bosc galeria ve a ser una mena d’oasi amb unes condicions
molt peculiars: ofereixen temperatures més suaus que
als camps llindants (bàsicament bancals conreats) i abasteix
d’aigua la vida animal de manera fàcil i immediata.
Les branques dels arbres dónen suport a moltes aus granívores,
serveixen de lloc de repòs i proporciona bones condicions
per construir nius, pondre ous i dur endavant les proles.
El
sot és un món de vida. L’univers dels esbarzers,
dels oriols, dels canyars, del salzes, dels capellans, de les
jonqueres, de les merles, dels xops, dels àlbers, de
les colobres, dels oms rosegats, desafortunadament, per la grafitosi.
Sabem
que els àmbits aquàtics són els ecosistemes
que presenten una major diversitat de vida, també, tanmateix,
es veuen fàcilment alterats per la seua vulnerabilitat.
Els
grans rius es veuen ferits de mort per moltes raons: l’abocament
incontrolat de residus contaminants, la pol·lució
de l’aigua, la deforestació i roturació dels
arbres de ribera per aconseguir nous camps de conreu guanyant-li
terreny a l’aigua o per dolentes gestions polítiques
que aboquen en trasvassaments innecessaris.
No
oblidem tampoc que l’alteració i desaparició
dels àmbients de ribera (com la de qualsevol altre ambient)
comporta, en certa forma, l’extinció de manifestacions
culturals originades en els mateixos ambients i que repercuteixen
en la nostra identitat. Aquestos paisatges, de vegades llòbrecs,
han originat llegendes i rondalles com aquella famosíssima
que narra la història d’un llaurador envejós
que, per gaviseria, va vendre la seua ànima al diable.
El dimoni el va condemnar, durant tota l’eternitat, a llaurar
dia i nit amb la seua parella de bous. Els sorolls esgarrifosos
i metàl·lics dels aparells que els bous arrossegaven,
arribaven a escoltar-se en les cases de llaurança i en
els menuts llogarets no massa allunyats del riu. Certament els
bràmuls existien, com després els naturalistes
van demostrar però els aterradors sorolls no eren del
comdemnat. Més bé els originava un animaló.
Corresponien, certament, al crit territorial d’un au que,
hui en dia, ha desaparetgut de la majoria dels paratges del
riu: el bitó.
Per
acabar, voldira afirmar que actes com la simpàtica, festiva
i reivindicativa baixada del Xúquer, celebrada el dia
de hui, han de servir per conciar-nos de la importància
que té el riu per als seus habitants. Ha de ser un pas
de reflexió per a la seua conservació, per la
seua recuperació i, sobre tot, per al seu coneixement
perquè conèixer és el primer pas per estimar
i allò que s’estima no es destruiex. Moltes gràcies
i bona nit.
Beneixida
la vella, 27 de juliol de 2002. |
|
| |
|
